02/01/2015
Avui no hi ha tanta calima, però el cel està encapotat. L’etapa consisteix a seguir el GR-131 fins a Chipude. A aquest GR li diuen Cumbres de la Gomera. Les primeres rampes són trencadores, el nom més apropiat pel camí seria “la matança del porc senglar”. En aquest cas el porc senglar sóc jo.
Ben aviat, començo a veure que la ruta que marca el mapa i la guia no coincideixen amb els pals indicadors i senyals. Decideixo seguir les senyals. Segons la guia el “embalse de la Encantadora” l’he de deixar a l’esquerra i en canvi les marques m’estan portant clarament cap a l’embassament. Total, que canvio d’opinió i decideixo tirar cap a la dreta en lloc de baixar cap a l’Encantadora. No vull baixar per tornar a pujar! uns 500 metres més enllà un estimbat em fa tornar enrere cap al camí, és el que té passar-se de llest.
L’embassament finalment el vorejo, deixant-lo a la dreta. S’hi reflecteixen uns cingles que s’anomenen Rosas de Piedra. No sé si és que estic obsessionat amb la Mòmia, però jo més que roses i veig cares de morts.
Des d’aquí fins al Parc Nacional de Garajonay, m’aniré mig perdent, mig seguint les marques del GR,… segurament està ben marcat i sóc jo que vaig una mica despistat. Tot i així, alguna creu de tant en tant aniria força bé. El camí torna a pujar fortament pel barranc sense nom. Al veïnat de los Loros un senyor al que li he preguntat si vaig bé m’ha tingut més de mitja hora xerrant sobre els camins de la Gomera i maleint als governants que els gestionen. Quan li he comentat que la gent gran d’aquí havien de ser realment gent dura i forta per conrear aquestes terres totes en pendent i desplaçar-se sempre a peu, m’ha explicat que aquí de la gent en gran en diuen el “rejo viejo”. És la part més profunda de l’arrel principal dels arbres. Tot i les seves indicacions, no estic del tot segur de si vaig pel camí correcte (el GR segur que no l’estic seguint). Sort que en el moment clau, he decidit tirar cap a la dreta, si no hagués anat a parar a la presa de los Gallos, i hagués hagut de fer una bona volta.
Segueixo pujant i, de sobte, al girar el cap cap a l’esquerra apareix el Teide, per fi, el veig!
A l’entrar a Garajonay el paisatge canvia completament, és com una bosc encantat d’arbres i molsa i verdor per tot arreu. Aquí començo a trobar excursionistes (alemanys, anglesos i francesos bàsicament, espanyol ni un). És un lloc ideal per passejar, passo per l’àrea de pícnic de las Creces fins a sortir del Parc.
La sortida és bestial, passes d’estar en mig d’una selva d’arbres, molses i falgueres a una zona de vegetació baixa amb palmeres de tronc negre. A l’acostar-m’hi veig que són negres perquè es van cremar (i sobreviure). L’incendi del realment va afectar molt a tota aquesta zona, però sense entrar al Parc per aquest costat.
Des d’aquí ja només queda travessar el Barranco de l’Agua (impressionant), passar els veïnats del Cercado i arribar a Chipude. Al fons es veu majestuosa “La Fortaleza”. Tenia pensat pujar-hi avui, però després de tantes encigalades, ho deixo per demà.
A Chipude tinc lloc al Hotel Bar Sonia per dues nits. Us el recomano, tens la sensació d’estar a un refugi. El regal final de la jornada és una posta de sol darrera El Hierro. També es veu La Palma i pel que m’han dit des de dalt de la Fortaleza es veu Gran Canària també.
Avui he fet uns 18 km amb 1.500m de pujada i 400 de baixada.
